Barcelona, capital de tres governs

L’octubre de 1937, la guerra (i la revolució) havien evolucionat de manera dramàtica a les zones republicanes, tant en termes militars com polítics i de suports socials. Després de la pérdua dels territoris del nord i els fets de maig de 1937 a Barcelona, era necessari introduir canvis organitzatius i polítics dràstics.

En primer lloc, el govern d’Euskadi, controlat pel Partit Nacionalista Basc, es va traslladar a Barcelona. Havia perdut el territori sobre el qual tebia jurisdicció; bona part dels seus suports socials i polítics eren a l’exili francès o sota control franquista i només quedava l’opció de mantenir una estructura governamental sense territori. El punt natural d’arribada era Barcelona, on el govern basc seria rebut amb els braços oberts pel govern català.

Des d’aquest moment, i fins la fi de la guerra, el govern basc es va mantenir actiu en tres àmbits essencials: aconseguir un espai de culte religiós públic per als ciutadans d’origen basc residents a Barcelona; mantenir l’activitat cultural; i la gestió dels gudaris (soldats d’origen basc, incorporats en els diferents fronts de guerra). A més a més, disposaven d’un polític nacionalista de primera fila, Manuel de Irujo, en un ministeri clau del govern republicà, el de Justícia.

En segon lloc, i paral·lelament, el govern republicà encapçalat per Juan Negrín, es va traslladar des de València amb tot el seu aparell administratiu, burocràtic i de poder, a Barcelona. D’aquesta manera, la ciutat es va convertir en la capital de tres governs, tal com es pot veure en la imatge, en la que podem distingir els presidents basc (José Antonio de Aguirre) i català (Lluís Companys), juntament amb el ministre d’Instrucció Pública republicà (Jesús Hernández), en un acte a la Universitat de Barcelona.

La presència dels tres governs a la ciutat i els seus voltants comportava inconvenients i problemes no només logístics, sinó que feia evident, a més a més, com després dels fets de maig de 1937 i els primers mesos de desori bèlic i revolucionari, el govern espanyol tornava a tenir el control de la situació: centralització de l’esforç bèlic (indústries de guerra, concentració de la direcció de la guerra, compres de material bèlic, etc.); control de l’ordre públic i les fronteres; intervenció en la hisenda pública catalana i dels seus recursos econòmics, etc.

Els tres governs (català, basc i espanyol) van cohabitar en un equilibri fràfgil i queixes i discusions creuades, que anaven creixent a mesura que la guerra els anava a la contra i es debilitava la resistència als fronts i a la rereguarda. No només eren polèmiques sobre competències d’un govern o d’un altre, sinó que, en el fons, era un debat que va continuar a l’exili: la competència entre governs, les seves disputes, van afectar l’esforç de guerra i van contribuir a la derrota? Els nacionalistes catalans i bascos van fer prou, al costat del govern republicà, per intentar la victòria sobre els rebels? O les directrius centralistes del govern espanyol van lligar de mans i peus les iniciatives dels governs català i basc?