La implantació del règim franquista

El “Nuevo Estado” franquista es va implantar a terres catalanes en dues fases, primer a les parts conquerides de les províncies de Lleida i Tarragona arran de la primera ofensiva sobre el Principat iniciada el març/abril de 1938; i després, arran de la segona, entre finals de desembre i febrer de 1939. El 5 d'abril de 1938 Franco derogà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, qualificant-lo de “en mala hora concedido por la República”, i “devolviendo” a les quatre províncies catalanes “el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”.

Conseqüentment, es van crear els governs civils i les prefectures provincials del partit únic i es van aplicar les lleis vigents a l'Espanya “nacional” des del principi de la guerra, amb la supressió de les llibertats i dels partits polítics i dels sindicats, alhora que s'iniciava una repressió que no faria sinó augmentar a mesura que s'anava ocupant tot el Principat. Una repressió dirigida no només contra tota mena de demòcrates i esquerrans sinó també específicament contra catalanistes, qualificats en bloc com a “separatistes”. La llengua catalana deixà de ser cooficial i es dictàren ordres específiques per a la supressió de tota manifestació pública d'aquesta llengua, prohibint-se'n l'ensenyament, les edicions, la premsa, la ràdio, les retolacions públiques, etc., mentre es perseguien i multaven els infractors.

El partit únic es va implantar primer a les parts ocupades de Lleida i de Tarragona, i després a Barcelona i Girona, enquadrant homes, dones, joves i nens a les seves seccions i organitzant concentracions i desfilades, com la que apareix a la imatge, del poble tarragoní d'Ulldecona.

La implantació del règim franquista va significar la restauració del culte catòlic, suprimit durant la guerra, per alleujament de la part de la població creient, cosa que va contribuir a crear adhesions al Règim.

Donat l'anticatalanisme ferotge imperant a l'Espanya “nacional”, on els catalans eren vistos en bloc com “rojo-separatistas” i on s'havien donat peticions de trasllat de les indústries fora de Catalunya un cop fos conquerida, o de desmembració regional , els falangistes catalans van propiciar una política d'ocupació que fes compatible la derogació de l'Estatut, amb tots els seus efectes, amb un cert respecte per la “idiosincràsia catalana”. Argumentaven a favor seu la diversitat regional espanyola i els punts de vista de José Antonio Primo de Rivera sobre la qüestió, obrint la porta a cert ús “literari” de la llengua, però sobretot esperant que, amb l'arribada de la pau, la reconstrucció econòmica i la millora del proveïment de les ciutats -com Barcelona, amb greus problemes durant bona part de la guerra-, la població catalana s'adheriria massivament a l'anomenat “Nuevo Estado”.

Sin embargo, lo que ocurrió fue otra cosa: la imposición de una política autárquica e intervencionista en todo el país perjudicó enormemente a una región industrial como Cataluña, dependiente de unas exportaciones (de algodón y otros productos fundamentales, entre ellos los alimentarios) ahora muy restringidas, lo que provocó que las malas condiciones de vida de la guerra continuasen para buena parte de la población obrera e incluso clases medias catalanas. Al mismo tiempo, no se siguieron las recomendaciones falangistas y se aplicó un anticatalanismo brutal que duraría años, hasta suavizarse relativamente años más tarde, pero nunca permitiendo ningún tipo de cooficialidad.

Ben al contrari, allò que s’esdevinguè fou una altra cosa: la imposició d'una política autàrquica i intervencionista a tot el país va perjudicar enormement una regió industrial com Catalunya, dependent d'unes exportacions (de cotó i altres productes fonamentals, entre ells els alimentaris) ara molt restringides, la qual cosa provocà que les males condicions de vida sofertes durant la guerra continuessin per a bona part de la població obrera i fins i tot per a les classes mitjanes. Alhora, no es van seguir les recomanacions falangistes i s’aplicà un anticatalanisme brutal que duraria anys, fins a suavitzar-se relativament anys més tard, però mai permetent cap tipus de cooficialitat.