“Catalanes de Burgos”

La major part dels catalans que aconseguiren sortir de Catalunya durant els primers mesos de la guerra per mar o, posteriorment, a través dels Pirineus o de desercions, van acabar establint-se a l'Espanya “nacional”. En ser la capital d'aquesta la ciutat de Burgos, han estat anomenats “Catalans de Burgos”, si bé la major part de la colònia catalana refugiada es va establir a Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, Palma i altres ciutats, incloent Burgos. Majoritàriament catòlics i conservadors, aquests refugiats van col·laborar en l'esforç de guerra ocupant càrrecs a l'administració, creant negocis o enquadrant-se a l'exèrcit o a les milícies.

Políticament, van reconstituir les versions regionals de les dues úniques forces permeses pel règim franquista -la feixista Falange Espanyola de les JONS i la monàrquica tradicionalista, ultracatòlica i carlina Comunió Tradicionalista-, creant unitats combatents -com la Primera Centuria Vírgen de Montserrat i el Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, respectivament, que tindrien actuacions destacades, especialment la segona-, així com seccions femenines, juvenils, d'assistència, etc. Els falangistes van crear també un setmanari –“DESTINO. Política de unidad”- que tindria a la postguerra, ja desvinculat del partit, una llarga vida.

Per la seva banda, els catalans pro-Franco que romangueren durant tota la guerra a l'exterior, col·laboraren igualment en l'esforç de guerra “nacional”, aportant quantiosos fons, avalant crèdits, evitant que la República n’aconseguís d’altres, o fent tasques de propaganda, amb iniciatives com “Radio Verdad” o la revista “Occident”. Van destacar en tots aquests camps personatges catalanistes del partit -prohibit a l'Espanya “nacional”- Lliga Catalana, com els financers Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell, i el publicista Joan Estelrich, entre d'altres.

Inicialment i de manera contrària a allò que succeïa al conjunt de la zona “nacional”, els carlins catalans van atreure -gràcies al seu catolicisme i foralisme- més adhesions entre els refugiats que els falangistes -com ja passava a Catalunya abans de la guerra. Dels falangistes se sospitava el seu, presumpte, revolucionarisme feixista i el seu ultranacionalisme espanyolista. Tot i això, els falangistes catalans aprofitaren la creació del partit únic del Règim, Falange Española Tradicionalista y de las JONS arran del Decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937, mitjançant el qual Franco va confiscar les dues organitzacions i es va erigir en el seu Cap Nacional, adoptant el programa de la Falange originària i afavorint els falangistes en la direcció, per convertir-se en els representants del partit per a Catalunya, marginant els carlins.

Conseqüentment, en iniciar-se la conquesta de Catalunya el març/abril de 1938 i ser ocupades parts de les províncies de Lleida i de Tarragona, els primers caps provincials del partit sobre el terreny van ser persones procedents de FE (la persona que apareix a la imatge, el reusenc José María Fontana Tarrats, va ser el designat per a Tarragona). I el mateix ocorreguè en ocupar-se Barcelona el gener del 1939. Només a Girona es va nomenar un cap de procedència carlina, per poc temps.

Al terminar la guerra en Cataluña y al mismo tiempo que 460.000 personas pasaban la frontera francesa -de los que unos 300.000 regresarían durante el mismo 1939-, los miles de “Catalanes de Burgos”, en un número muy inferior aunque no cuantificado -tal vez 40 o 50.000- regresaban al Principado o eran progresivamente desmovilizados dl ejército “nacional”.

En acabar la guerra a Catalunya i al mateix temps que 460.000 persones passaven la frontera francesa –dels quals uns 300.000 tornarien durant el mateix 1939–, els milers de “Catalans de Burgos”, en un nombre molt inferior encara que no quantificat –potser 40 o 50.000- tornaven al Principat o eren progressivament desmobilitzats de l’exèrcit “nacional”.