Lloc d'execució

El 23 de desembre del 1938 va començar l'ofensiva final sobre Catalunya per part de les tropes franquistes. Van creuar els rius que fins aleshores feien de frontera natural i va començar l'ocupació del territori català. La capital de la regió, Barcelona, va ser ocupada el 26 de gener. Van arribar a la frontera amb França el 10 de febrer. El comunicat de guerra franquista d'aquell dia deixava clara la situació: «Les nostres forces han aconseguit victoriosament, avui dia, tots els passos de la frontera francesa des de Puigcerdà fins a Port-Bou. La guerra a Catalunya s'ha acabat. Catalunya per a l’Espanya triomfal de Franco».

Havien trigat 57 dies a recórrer el territori català, uns dies en què les carreteres i camins anaven plens de gent de totes les edats i procedents de tot Espanya que fugia cap a la frontera, però també de presoners penats per ser acusats d'antirrevolucionaris. Homes i dones acusats de quintacolumnistes, d'haver ajudat gent a creuar França durant la guerra, familiars de persones considerades traïdores a la República o religiosos. Havien estat trets dels camps de treball controlats pel Servicio de Información Militar (SIM), on alguns dels homes havien estat construint línies de defensa i fortificacions republicanes; altres havien estat presos en vaixells-presó i txeques, la majoria a Barcelona, al Castell de Montjuïc o La Model. Van ser dos grups de presoners que es van traslladar. El primer va fer un breu viatge amb tren i posteriorment va ser conduït per vigilants del SIM fins a Puigcerdà, lloc del pirineu fronterer amb França, on van arribar tots vius. Un altre grup va ser traslladat en camions fins al santuari del Collell, a prop de Girona, convertit en una presó on es van recloure unes mil persones, entre aquestes unes 200 dones. El dia 31 de gener cinquanta un presoners, els que els captors van considerar que podien arribar a tenir càrrecs de responsabilitat a l'Espanya de Franco, van ser apartats de la resta i se'ls va informar que construirien un aeròdrom a la població veïna de Banyoles, però a uns 150 metres del santuari van ser morts en una clariana del bosc. En van sobreviure dos.

Paral·lelament a l'avenç de les tropes franquistes pel territori català i la conseqüent retirada de l'exèrcit republicà, aquest darrer s'anava trobant amb els anomenats “emboscats”, homes que s'havien amagat en masies o als boscos evitant complir amb la seva crida a files i per tant podent ser considerats desertors en el cas de ser trobats. Al llarg de la retirada republicana, van ser diverses les ocasions que s'ha documentat la mort d'aquests “emboscats”, que van ser trobats casualment o creient que arribaven les trobades rebels van sortir a saludar-les al crit de “Viva Franco!”